dijous, 1 d’octubre de 2015

Cova de la Font de la Tosca (Castellcir, Moianès)


Text: Ferran Cardona (Espeleo Club de Gràcia)



Municipi: Castellcir (Moianès – Abans Vallès Oriental)

Coordenades UTM-ETRS89: X = 423242 Y = 4625648 Z = 535



La Vall de Marfà

La cavitat objecte d'aquest article està situada a la vall de Marfà. Bonica vall on trobem alguns dels indrets més encantadors del Moianès, com són el salt de la Tosca o el molí de Brotons, indrets als quals em permeto afegir la cova de la Font de la Tosca.

La majoria de ressenyes excursionistes i postals antigues situen la vall de Marfà en Moià, per ser aquesta la població més propera i des d'on s'efectua l'accés més còmode. D'altres ressenyes i postals la situen en Castellterçol, població més allunyada. Però el cert és que no pertany ni a Moià ni a Castellterçol. La vall de Marfà és un curiós enclavament del municipi de Castellcir, malgrat estar molt allunyat del nucli urbà de la població i de la resta del terme municipal de Castellcir.



La Mare de Déu de la Tosca

La riera de Marfà serpenteja per la vall tot originant bells paisatges. En un tram concret, i en el vessant hidrogràfic esquerre de la riera a tocar d'aquesta, hi ha diferents naixements d'aigua al llarg d'encara no 100 metres. No resulta casual, doncs, que un bonic entorn ric en aigua fos triat per a construir la capella de la Mare de Déu de la Tosca. Data del 1668, si més no, aquesta és la xifra que podem llegir gravada en la pedra que forma la llinda de la porta.

Tampoc és casual que la capella fos dedicada a la Mare de Déu de la Tosca. A 60 metres en línia recta i just a l'altra banda de la riera, front per front, trobem la roca de la Tosca, que amaga la font de la Tosca i la cova de la Font de la Tosca, objecte de l'article.



La pedra tosca

Tantes referències a la pedra tosca no és casual. Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi ha una cinglera de roca calcària del Bartonià (Eocè), ben visible, Les calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents afloraments de roca tosca.

Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen a l'existència d'aiguaneixos.

L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se satura de carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una atmosfera que té una concentració de diòxid de carboni (CO2) molt inferior a la que porta la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri químic, part del diòxid de carboni que porta l'aigua passa a l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat càlcic. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi troben. Per aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades.

La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també a formar cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca o, senzillament, la Tosca. Per això, la capella de la Mare de Déu es diu de la Tosca.

Com hem comentat, l'indret és ric en aigua. Vegem a continuació quins són els principals aiguaneixos.



Les fonts de Marfà

Les fonts de Marfà és l'aiguaneix més occidental. Fins no fa gaire – i tal com la vàrem trobar a la nostra primera visita el gener de 2015 – la font estava molt perduda, difícil de veure sense conèixer la seva ubicació exacta i amb un raig escanyolit. Que lluny queden els dies on s'anava a fer fontades!!

En altre temps hi havia una taula de pedra amb uns bancs de pedra per a seure moltes persones. I la gent hi anava a fer el berenar per ser un lloc agradable al costat del riu, amb aigua i amb ombra. Res queda de tot això..., tret del record que ens ha deixat -afortunadament- l'existència de fotografies antigues (veure foto). Ara el terreny està arrasat.

En ell vàrem provar de trobar algun vestigi del què hi va haver i encara poguérem reconèixer per terra un dels totxos que forma el seient circular al voltant de la taula. Fins i tot, llavors hi havia una llarga passarel·la per a creuar el riu – molt ample aquí - a l'alçada de les fonts, de la que només queden alguns blocs de formigó espaiats. Ara, si vols creuar el riu, t'has de mullar els peus a poc crescut que vingui.

Ens hem d'alegrar, però, ja que a la nostra visita de setembre de 2015 hem trobat la font recuperada. No la taula ni els bancs, però si la font. La recuperació ha deixat al descobert l'existència de cinc brocs (hi ha qui diu que han de ser sis, però jo només hi vaig contar cinc, dels quals brollava aigua per quatre). I també ha deixat al descobert les piques. Unes piques fetes d'obra que abans no es veien en estar cobertes de terra, i que demostren la importància que va tenir la font.

Costa de creure que una font tan coneguda i en altre temps tan visitada arribés a ser ignorada fins i tot pels mapes excursionistes.



La font de la Tosca

L'aiguaneix més oriental és la font de la Tosca, que brolla a l'interior de la cova a la qual dóna nom, objecte de l'article. Font molt arrecerada, situada en un lloc encisador.

Igual que les fonts de Marfà, aquesta font era molt freqüentada moltes dècades enrere. Encara es conserva un tram d'un mur de pedra baix, però les fotos antigues ens mostren que encara n'hi havien més, avui desapareguts. Entre aquestes fotos destacarem les postals de Lucien Roisin, que el 1913, a l'edat de 29 anys, visità la vall de Marfà amb la seva càmera per a immortalitzar indrets tan característics com aquesta cova i font o com el molí de Brotons, no gaire lluny d'aquí. El fotògraf francès Lucien Roisin (1884-1943) és conegut per la seva important obra fotogràfica, traduïda en nombroses postals d'arreu d'Espanya, però particularment de Catalunya en tenir la seva residència a Barcelona. Les fotografies de la vall de Marfà varen ser de les primeres que va fer al cap de poc d'establir-se a Barcelona.

Costa de creure que un lloc amb tant encant com aquest hagi passat desapercebut al llarg de les últimes dècades, però per a alguns això té una explicació. A la dècada de 1950 es va fer córrer la veu que la font havia desaparegut com a conseqüència d'una riuada. Diuen les males llengües que això va ser una exageració intencionada per tal que la gent no hi anés -vés a saber el motiu del perquè- de la mateixa manera que també varen derruir la taula de pedra de les fonts de Marfà. Sigui com sigui, la gent hi va deixar d'anar i els camins fressats que menaven a la cova i a la font de la Tosca varen ser envaïts per la vegetació.

 























M'imagino l'indret com a molt cuidat en aquells temps, amb bancs de pedra que feien de bon estar i amb la font -molt abundosa- brollant d'un broc, segons es desprèn de fotos antigues.

Ara la font brolla directament de la roca i no s'hi pot estar còmodament al seu entorn, ja que tot el terra és un fangueig. Curiosament, la natura ens mostra a la font una de les seves obres. En aquestes últimes dècades la font s'ha anat construint una pica natural de pedra calcària a manera de tub, on penetra l'aigua per a sortir per la part de baix.

Malgrat que la font va tenir un passat més esplendorós, continua essent un lloc amb encant, humit i ombrívol, havent estat colonitzat per la falzia, coneguda també per falzilla o capil·lera (esp: culantrillo de pozo), Adiantum capillus-veneris (literal: cabellera de Venus), que és una falguera que creix allà on hi ha aigua i humitat i que amb el seu color verd confereix gran bellesa cromàtica a l'indret.



Altres aiguaneixos

Entre les fonts de Marfà i la font de la Tosca hi ha diferents aiguaneixos per on l'aigua brolla de manera dispersa. Es reconeixen pel fangueig que trobem en el terreny, en el qual resulta fàcil enfonsar-se més amunt dels turmells si no es té cura de mirar on es posen els peus.

Però en el decurs de 2015 la cosa ha canviat molt i per a bé. A més a més de recuperar les fonts de Marfà, s'han fet d'altres actuacions. Una d'elles ha estat la construcció d'una nova font tot aprofitant un dels aiguaneixos. La nova font és molt abundosa i es troba a pocs metres de la cova de la Font de la Tosca. D'altra actuació ha estat la construcció d'una bassa d'obra que recull els degotalls que regalimen per una paret de roca tosca, a curta distància de la nova font. Finalment, i per a poder tenir un millor accés a la zona, s'han posat uns grans blocs de roca damunt la riera per a poder creuar-la sense haver-nos de mullar els peus.



La cova de la Font de la Tosca

Per fi arribem a l'objectiu principal d'aquest article, si bé moltes coses ja han estat comentades.

La cova, de fet, no és altra cosa que l'espai que s'ha format entre la roca de la Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior. D'aquesta manera, es pot entrar a l'espai per un cantó i sortir per l'altre. Pel cantó oposat al cingle, la roca de la Tosca està en contacte directe amb l'aigua de la riera, que aquí forma un toll bastant gran i profund. De fet, en el decurs de grans riuades l'aigua pot inundar tota la cova.

La boca principal de la cova -la occidental- té uns 8 metres d'amplada i presenta una forma més o menys triangular. La boca oriental és notablement més petita i cal ajupir-se per a passar per ella. Entorn de l'entrada principal encara es conserven uns trams de mur de pedra baixos, però en altre temps hi havia d'altres murs, segons es desprèn de l'observació de fotos antigues. Desconeixem la finalitat d'aquests murs (per a fer bancs de pedra?, per a fer un tancat?).

I al mig de la cova, en un bonic racó, es troba la font. Feréstega, generalment abundosa encara que el cabal pot minvar considerablement en l'estiueig. L'aigua brolla directament de la roca, sense broc, i després de passar a través d'una concreció de pedra calcària que ella mateixa ha creat, continua pel terra de la cova formant uns meandres fins a sortir a l'exterior. I ho fa no per una de les dues boques, sinó per l'espai baix de sostre que queda entre la roca i el terra, desaiguant directament al toll que aquí forma la riera. En èpoques de pluges, s'hi poden formar d'altres rierols, ja que hi ha d'altres aiguaneixos temporals entorn de la boca.

Ara, el terra de la cova és un fangueig i la vegetació arriba ufanosa fins a la mateixa boca, donant un aspecte una mica descuidat. Quan era molt visitada, temps enrere, la cova semblava cuidada i ben segur que seria més acollidora. Eren els seus bon temps, quan la gent de la contrada venia a la cova i a la font a berenar i a gaudir d'un entorn que, malgrat tot, no ha perdut el seu encant.





Participants:
- Ferran Cardona (Espeleo Club de Gràcia)
- Josep Cuenca (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Xavier Samarra (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Carme Bañolas