dijous, 4 de juny del 2015

Un bell paratge: La tosca del Pinetar i la cova de les Encantades (Vallfogona de Ripollès, Ripollès)




Text: Josep Cuenca i Viñals (G.E. Badalona)
Fotografies: Xavier Samarra i Riera (G.E. Badalona)


Avui mostrem un indret encisador prop del poble de Vallfogona de Ripollès, lloc molt conegut a la contrada, ubicat al torrent del Tornall, molt interessant per passejades familiars i d'esbarjo.
Si bé la cova és de petites dimensions, el fet que estigui excavada en tova calcària, i que porti una llegenda afegida ens anima a fer divulgació i catalogació de la mateixa.

Camí d'accés


Arribant a la Cova de les Encantades
Topografiant




Cova de les Encantades

Situació
Lloc: La tosca del Pinetar, Sant Julià de Vallfogona
T.m.: Vallfogona del Ripollès
Comarca: Ripollès
Coordenades: UTM ETRS89 442931,4670873
Alçada: 975 m
Espeleometria:
Recorregut: 5 metres

Accés

Situats a la població de Vallfogona de Ripollès, agafarem el camí que passa pel pont medieval i seguirem la pista que porta a la masia del Trull. Passada aquesta, i obviant la desviació que mena a Can Corts i Can Conill, seguirem pel torrent del Tornall, per anar a trobar amb facilitat, ja que està ben senyalitzada, la Font de la Tosca, i el seu salt: el Salt de la Tosca del Pinetar.
Pujarem fins al salt on trobarem aquesta petita cavitat de només cinc metres de recorregut en tova calcària.

Descripció

La tosca és una acumulació de travertí d'uns 10 metres d'alçada que s'ha format pel dipòsit calcari de la font que hi ha tot just a sobre, es tracta d'una surgència molt petita i totalment impenetrable. Aquesta font és la causant d’aquest dipòsit de tova, a la seva part central, trobem una galeria de 5 metres de llargària que el travessa de part a part, formant una la cova de les Encantades i un petit balconet per on s'aboquen les  aigües del salt. Les dimensions d'aquesta coveta, si entrem per la boca de la dreta, són les justes per ha passar una persona, una amplada de quasi un metre, per una alçada d'1,80 metres, fent un gir a l'esquerra per sortir a l’exterior altra vegada. Si bé sembla una cavitat natural, no descartem que tingui intervenció i/o ampliació artificial feta per la mà de l’home.





Les dues boques que hi ha a la banda Nord




Llegenda

Com la infinitat de coves dites de les Encantades, esparses per tot lo Pirineu, aquesta te la seva contalla similar a les demes:

"A la Tosca del Pinetar de Sant Julià de Vallfogona hi ha un saltant d'aigua, molts sots al llit del riu i fonts. Una d'aquestes fonts l'anomenen "Les Encantades". Aquestes tenen a la Tosca els seus amagatalls i se les sent cantar, riure i rentar la roba ja entrada la nit. Fa molts anys un dels anteriors propietaris de l'Om va aconseguir de prendre'ls una tovallola, que va portar a casa seva on encara potser la conserven. Els propietaris de dita casa no són ni pobres ni rics, i així van passant, perquè la roba furtada de les encantades protegeix contra la pobresa, però no aporta cap riquesa." (1)

Diuen que l'esperó que fa la Tosca, és la cara de l'encantada que es va quedar sense roba i que com a càstig ha de perdurar convertida en pedra, pels seus cabells regalima l'aigua. I mentre a l'interior de la cova les seues companyes ballen i riuen, ella no para de plorar i les seues llàgrimes s'uneixen a l'aigua de la cascada.
Si vols sentir-la plorar, has d’anar la nit de Sant Joan a aquest lloc màgic.

Des del caminoi que puja cap a la font de la Tosca, trobem un altre que ens portara fins a la "Teuleria del Pinetar de l'Obra" en deu minuts de camí i molt interessant de visitar.

Es tracta d'un antic forn de teules i maons, recuperat i arranjat -amb teulada i tot per protegir-lo de la pluja-, on s'explica tot el procés de cocció amb panells informatius i tota mena de detalls.
Actualment és un indret força visitat, i la construcció de pedra seca paga la pena veure-la.

Bibliografia
(1)   GONÇAL CUTRINA I SORINAS: Llegendes i tradicions de les vall del Ter i del Freser: Recull. Ripoll: Maideu, 1981, 209 pp.



 
Vista general del salt i la pista

Els plors de l'Encantada

El curiós esperó, qual proa de vaixell


Teuleria del Pinetar de l'Obra

Altre imatge del forn de la Teuleria


diumenge, 31 de maig del 2015

Pou del Diable (Veciana, Anoia). Un abocador d'escombraries.




Text:       Jordi de Valles
                (Espeleo Club de Gràcia)


Tenien previst la visita a aquesta cavitat el mateix dia que vam anar a les coves de la Roca de la Torre, però finalment no ho vam fer.

Aquesta vegada disposàvem de poc temps i decidim visitar aquesta cavitat, ja que el temps d'aproximació és inexistent.
Del pou del Diable (també citat com forat del Diable) coneixem dues topografies. Una primera (1972) realitzada per Martí Romero, que dóna un desnivell de -8,5 m, i una segona (1973) de J. Sabroso i J.M. Miñarro, que donen un desnivell de -12 m. Motivats per la disparitat de fondàries, decidim fer una nova topografia, que ens dóna -9,5 m.
Aparquem el cotxe al costat del pou, i només sortir ja veiem que a la nit ha gebrat. Tota la cavitat està voltada per una tanca, així que el primer que fem és cercar un accés. Al sector Oest hi ha una entrada que ens permet accedir. El primer que veiem és el fons del pou. Sabíem que servia d'abocador d'escombraries, però no esperàvem que aquestes ocupessin totalment el terra del pou. Pràcticament no es veu el terra original i el que veiem són pneumàtics, caixes, plàstics, runes de construcció....
Tenim dubtes si val la pena baixar o no, però decidim baixar. No és gens agradable passejar-se entre les escombraries.


Existeix una llegenda de la qual hem trobat dues versions, que tot seguit reproduïm:

Text extret de: Joan Bellmunt Figueres, 1988. Fets, costums i llegendes: La Segarra, I. Editorial Virgili Pagès, S.A.: 
Antigament, al carrer de les Bruixes de Cervera hi havia bruixes i bruixots.
Doncs bé, un bruixot de Cervera va encarregar a un home del seu carrer que portés un canut a un senyor de Calaf. Li va dir que no obrís el canut ja que era perillós.
L'home tot decidit va anar a Calaf passant pels plans de Sant Guim i per la Rubiola, l'home es va encuriosir pel que hi havia dins del canut. El va destapar. Va mirar dins el canut i no hi havia res. De sobte, del canut va saltar un grill que es va amagar ràpidament sota un matoll, després d'aquest en van sortir més. L'home, espantat, va començar a buscar els grills del canut, mentre sentia:
– Què farem?, què farem?, què farem?
L'home es va adonar que les veus venien dels grills. i de sobte els grills van dir:
-Fem pou!
I els grills es van convertir en dimonis que van començar a fer pou, transportant la terra amb coves a Mallorca. Els dimonis van fer pou fins que el seu enorme cove es va trencar.
A Mallorca s'hi va fer una muntanyeta, i és l'únic lloc on es pot trobar timó, planta típica de la Segarra.

Text extret de: Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada: 

Al Castell de Santa Maria i a Sendomir, a la Segarra, s'explica encara la llegenda del Pou del Diable. Segons aquesta, un bruixot va encomanar a un home de dur un canut de canya a una persona de Calaf, això sí, dient-li que mai dels mais no l'hauria d'obrir. Però en passar prop de Sant Guim de Freixenet el bon home no pogué resistir la temptació i el va acabar obrint. Quina una no en va fer!
De l'interior del canut li anaren sortint grills i més grills que només cridaven què farem? L'home no sabia pas quina cara posar-hi, però per sort els mateixos insectes varen dir-se: fem pou! Poc a poc, aquells animalons es varen anar convertint en dimonis que començaren a gratar la terra per fer-hi un gran forat. La terra que en treien la duien amb coves fins a Mallorca. Segons asseguren els segarrencs, amb la terra que hi duien, en aquella illa es va fer una muntanya de sorra on creix el timó, planta molt típica de la Segarra i que se suposa que abans d'aquests fets no existia a l'illa.
Però va arribar un moment que el cove els va dir prou i es va trencar o bé, segons altres versions, es va fer de dia i els diables varen fugir esperitats. El cas és que ho varen deixar tot de qualsevol manera i la sorra que es va abocar del cabàs, en caure a terra, va donar lloc al Turó de Viure.
Avui dia encara es pot veure el turó i, el que és més espectacular, el pou del diable. Segons els entesos, es tracta d'un ensorrament tectònic a causa de l'acció erosiva o dissolutiva de les aigües subterrànies, tot i que sempre ens ha fet la impressió que es tracta d'una obra treballada per mans humanes. Segons la gent del poble, en determinats moments se sentia al seu interior soroll d'aigua corrent, fet que ajudaria a explicar el seu origen geològic.
El treball d'un curs d'aigua subterrània hauria anat desgastant les capes superiors de la roca fins que aquestes, desfalcades, varen acabar cedint. Això explica l'origen del pou, però aquesta explicació no té l'encant de la que havia imaginat la gent del lloc.
Aquesta llegenda té una relació molt directa amb el tema dels minairons, petits éssers llegendaris que també viuen tancats dins d'un canut i que, quan en surten, demanen feina. Són treballadors d'allò més i, com veurem en un proper apartat, també eren capaços de canviar la forma de les muntanyes.






Pou del Diable (Veciana, Anoia)


Recorregut: 25 m
Desnivell: -9,5 m
Coordenades (UTM31N ETRS89):
                X: 369690
                Y: 4613536
                Z: 718 m
Terreny: Calcàries
Història: Coneguda de temps immemorials.
Situació: Des de Sant Guim de Freixenet cal seguir per la carretera BV-1001 en direcció a Calaf. La cavitat es troba a l'esquerra, al km. 12,070, a pocs metres de la carretera, envoltada per un petit bosc. 
Descripció: Té una boca sensiblement circular de 16 m de diàmetre. Accedint per l'Oest trobem un pou de 7,2 m que ens deixa en una planta també circular i un xic major que la boca.
El terra està ocupat per blocs de petita mida que apareixen ocasionalment entre tota mena de residus urbans.








Bibliografia
SABROSO, J.; VICTORIA, J.M. (1973).- "Una sima de hundimiento, el forat del Diable" Com. Tercer Simp. Espel. pp. 179-182 (Topografia)
ROMERO, M. (1977).- "Pou del Diable" Espeleòleg (25):366-367 (Topografia)
BELLMUNT, J. (1988).- Fets, costums i llegendes: La Segarra



Han participat:
- Jaume Ferreres (Espeleo Club de Gràcia)
- Jordi de Valles (Espeleo Club de Gràcia)