Primera
part: Petites històries de l'espeleologia
Per veure altres cavitats de l'entorn, cliqueu aquí.
Ara fa dotze anys, a l'abril del 2003, de
casualitat, mentre en buscàvem un altre, membres de la SIRE de Sants vàrem
descobrir un petit avenc inèdit a Garraf.
Com fora que els primers que el
localitzaren i s'entestaren en obrir-lo foren en Txus Romero i en Jordi
Malgrat, l'anomenàrem en aquell moment avenc TXUSMA, agafant part del nom d'un
i del cognom de l'altre. Un nom ben poca solta però que aleshores ens feu
gràcia.
Es tractava en un principi d'un espai
entre blocs de no més de mig pam, però que aprofundia clarament dins el
terreny. Els ja esmentats Txus i Jordi s'abelliren en mirar de gratar i
engrandir-lo, cosa que aconseguiren en un primer moment amb certa facilitat,
tot retirant pedres de moderada grandària que l'envoltaven mig soterrades.
Descobriren així un evident forat ja
molt més prometedor, per bé que encara del tot impracticable.
Ja tots animats, i comptant només amb
les mans, ens posarem a treure tantes pedres com poguérem, fins que es feu clar
que, havent-hi clara possibilitat de fondària, ens caldrien però eines
adequades per moure blocs cada cop més grossos i encastats entre ells.
Hi tornàrem doncs un altre dia més
preparats, i ens posarem amb decisió a soscavar el terreny per desfermar els
blocs que l'atapeïen i colgaven la boca del que cada cop més tenia pinta d'avenc.
La dificultat no venia del terreny, que
sorrenc s'enretirava amb facilitat, sinó de la grandària i disposició dels
blocs que, pesats i travats entre ells, havíem d'anar lligant i tibant cap
amunt, per tal que no caiguessin cap dins i obturessin l'accés a la nova
possible cavitat.
A la fi, després d'hores de feina
feixuga, aconseguirem obrir un espai entre blocs prou ample com per intentar un
primer descens, amb molta cura però, per lo inestable del terreny i el risc de
caiguda de pedres i grossos blocs. Un petit talús d'enderroc abocat a la riera,
testimoniava el volum de material extret de la boca del ja evident avenc.
La cavitat resultà un escàs pouet d'uns
cinc metres, fàcilment desgrimpable sense material, que donava pas a un altre
de més ample però que als dos metres, també accessibles en lliure, quedava
completament tapat de sediment format de sorra compacta, grava i pedres de
mitjana grandària, i de fàcil excavació.
A tal menester dedicàrem encara un
parell de sortides més, en les que rebaixàrem perceptiblement el nivell del
fons de l'avenc i augmentàrem el talús de fora en la mateixa mesura, puig per
la manca d'espai interior tot s'havia de treure fora, amb la conseqüent dificultat
afegida.
No veient però una clara possibilitat
de continuació de la cavitat, ans el contrari, fent l'aspecte d'un reompliment
complert de sediment, ho deixàrem estar. El marcàrem amb el símbol d'avenc i
les sigles TXUSMA gravades amb escarpa en una pedra de la riera, uns metres més
avall, i ja no hi tornàrem.
Algú s'entretingué en investigar una
mica i apuntà la possibilitat que es tractés d'un avenc ja d'antic ressenyat a
la zona, que hagués estat colgat per una esllavissada, i passat així d'antuvi desapercebut
per la seva escassa entitat i interès. Tal extrem però no fou mai esclarit, i
en aquells dies ni es publicà ni deixà constància de la troballa.
Passats els anys però, i després d'algunes
exploracions i desobstruccions, algunes de reeixides altres de no tant, arreu
del massís de Garraf, ens recordàrem d'aquella antiga exploració i ens vingué
de gust tornar-hi a donar-hi un cop d'ull, i potser reprendre-la.
En no tenir-lo convenientment
documentat ens costà dos intents trobar-lo. La memòria, passat tant de temps,
deixa de ser fiable, i és que també tenim una edat.
Trobàrem que la nostra antiga marca havia
desaparegut en anar-se esmicolant la pedra on l'havíem gravada, però a canvi en
veiérem una altra de recent a la boca mateixa, en pintura vermella, que nomena
la cavitat com a “Avenc petit del gravat”.
Després ens assabentarem, una mica
avergonyits, que tal marca fou feta pels companys del Centre Excursionista de
Begues, que retrobaren la cavitat al 2011, i sí tingueren cura de ressenyar-la
adequadament amb una excel·lent feina de topografia, descripció i publicació de
la troballa.
Gràcies doncs a ells, i més
concretament a en Jaume Tornamorell que fou qui localitzà la cavitat, que amb
la seva acurada tasca han situat aquest, de moment modestíssim avenc, al mapa
del Garraf.
Per la nostra banda ens sembla perfecte
el nom assignat i ens remetem a les dades publicades pels companys de Begues.
La nostra intenció és reprendre les
tasques d'excavació al fons de l'avenc, amb la paciència i afany de, amb el
temps, arribar a destapar el pou que constitueix la clara continuació de la
cavitat.
A tal efecte ens hi presentàrem ja amb
tot l'equipament necessari el dissabte 25 de maig de 2013, a passar-hi el dia
excavant a veure quina impressió en trèiem.
Ens organitzem dos al fons excavant i
omplint cabassos, i un a la base del primer pou per guiar-los en el seu ascens
en ser tibats des de dalt per la resta de companys.
El bo és que el terreny s'esmicola
fàcil, les pedres a retirar no són descomunals, i en conseqüència la feina
avança de pressa, fent-se ben perceptible l'avenç, cosa que motiva i anima a
seguir.
El dolent és que no es veu cap indici
que el tap de sediment sigui tal (és probable que es tracti d'un reompliment
complert) i que de ser-ho estiguem a prop de llevar-lo i alliberar el pou.
Serà doncs tasca de paciència i
perseverança. D'anar aprofundint pam a pam fins baixar els metres suficients
que ens facin desistir o ens encoratgin a continuar, depenent del que hi anem
veient.
No cal dir que, tant els companys de
Begues com qui sigui que hi vulgui participar hi serà del tot benvingut.
Ho plantegem com una activitat lúdica i
amena, apte per a tothom, espeleòleg o no, i per a totes les edats, com ja hem
comprovat.
La cavitat és a Begues mateix a deu
minuts del cotxe per un camí fàcil i planer, i es pot desgrimpar sense
material, per bé que preferim assegurar el pou. La feina d'excavar al fons és
la més cobejada perquè és divertida i enllaminadora en anar veient els
progressos fets. A dalt es gaudeix del bon dia i la conversa mentre es tiba un
cabàs rera l'altre per abocar-los fora. Qui més s'avorreix és qui es situa en
mig, encarregat de guiar els cabassos en el seu ascens i procurar que no es
travin en lloc, i que ha de treballar en postura incòmoda. De tota manera ens
anem alternant entre tots i fem una aturada al migdia per menjar, beure i fer
una petita migdiada.
Activitat doncs ideal per quan hom no
te plans i no sap que fer, però no es vol quedar a casa. I amb el goig i emoció
de participar en una exploració en curs que manté totes les expectatives
obertes. Us hi esperem.
SIRE Sants 2013
