Text: Enric Porcel i Caro (Grup d'Espeleologia de Badalona)
Fotografies: Josep Cuenca, Xavier Samarra (Grup d'Espeleologia de Badalona)
Introducció
Pot ser que algú ens digui que som uns somiatruites o que perseguim quimeres, però la veritat és que a vegades trobem la solució als misteris i aconseguim els objectius que ens proposem, i altres ni els trobem ni els aconseguim, però perseverem.
Aquesta vegada es tracta de la mítica Cova dels Trabucaires a la Serra de Finestres, pot ser que perduda, i no exagerem, des de fa segles, i no ressenyada ni a cap catàleg ni a cap cita bibliogràfica.
Heus ací, la nostra historia:
Temps era temps, que pels volts dels anys 90 del segle passat, a en Josep Pitarque i a mi, ens va arribar la llegenda o historia a través d’un company de la feina, “el Sr. Alonso”, ja traspassat, de l’existència d’una gran cova que feia d’amagatall i aixopluc de bandolers, cova a la qual se li havia perdut la pista.
El Sr. Alonso era un simpàtic enginyer de centrals hidràuliques, natural de Sevilla. La seva dèria era la d’explicar històries, col·leccionar armes i buscar tresors amagats. Home de fàcil conversa, un dia ens va referir una història de quan era jove i treballava al selvatà poble d’Amer, construint o fent alguna modificació a la central subterrània de Susqueda.
A Amer va conèixer un padrí de la contrada que després de moltes hores de jugar a les cartes cada tarda al casino, es van fer amics i aquest home li va referir la història dels trabucaires que comandats per Perot Rocaguinarda tenien atemorida a la comarca, bé, a tots no, sols als rics, ja que en Perot va ser un gran i famós bandoler català, més famós i valent que en Robin Hood.
A part d’assaltar camins, també segrestaven a gent que tingués l’armilla folrada, que normalment eren els cacics de la contrada, a fi i efecte de demanar un fort rescat a les seves famílies.
Aquests es refugiaven a una gran cova a la Serra de Finestres, de cara a Sta. Pau. La cova estava penjada al cingle. L’entrada tan dissimulada, i l’accés tan complicat, que mai els Mossos d’Esquadra els havien enxampat, per moltes emboscades que els paraven.
Els Mossos, fidels gossos de la gent benestant, els perseguien per la zona de l’ermita de Sta. Maria de Finestres, lloc ancestral i prodigiós on a la seva era es reunien les bruixes de la contrada, però aquesta és un altre historia.
Es tracta d’un feréstec lloc ubicat a la serra homònima no molt lluny de la casa anomenada Raspat i de l’antic castell de Finestres.
Llavors els mossos perseguien als trabucaires fins a una canal, i per art de màgia o encanteri, aquests bandolers desapareixien, i per molt que els busquessin des del Puigsallança, pentinant tota la zona acinglerada de cara a Sta. Pau i Mieres, el Portell, el castell de Finestres fins a la Palomera, res de res, els bandolers sempre els feien una bona botifarra als servidors de la llei.
L’explicació era que els fugitius baixaven per una canal molt amagada, i després d’un pas o camí molt exposat, arribaven al seu cau, on deien que guardaven baguls amb els seus tresors i armament.
Anys i panys van passar, i la gent de les masies de la contrada, vilatans d’Amer i de St. Aniol, coneixedors de la llegenda van estar buscant els amagatalls dels bandolers i els seus tresors, van regirar la Cova de les Angunies i altres de la zona, i res de res.
Un dia un vilatà d’Amer va trobar la cova, o això és el que deia, llavors li va indicar el lloc al nostre informador, afegint que el relleix que donava accés a la cova s’havia esfondrat, per la qual cosa, seria obligatori despenjar-se per la cinglera, així la cavitat continuava sense explorar.
Tan eloqüent era el Sr. Alonso, que ens va convèncer de què ell sabia el lloc exacte on posar les cordes per a baixar a la cavitat, i que ens portaria ell mateix, això si, ell no baixaria que tenia por a les altures, però que sobretot li guardéssim "un trabuc" per a la seva col·lecció d’armes, que de ben segur entre el tresor hi ha d’haver un munt.
Al següent dimarts, ho van comentar al club, i llavors un grup d’entusiastes membres del GEB, sobre tot els joves, coneguts per "Los Manolos", es va apuntar a l’aventura.
Los Manolos era una nova fornada d’espeleòlegs sortida d’un curset d’iniciació que es va fer amb entitats de la veïna localitat de Gramenet del Besòs també coneguda com "Santako".
Bandolers amb el seu presoner. Gravat de l'època.
En Perot Rocaguinarda. Gravat de l'època
Dit i fet, van començar a preparar el material amb massa alegria, ja que per rapelar els cingles vam agafar una corda de 200 metres i altre de 100 metres, també el famós trepant Ryobi (en aquella època el primer a l’estat espanyol que va ser utilitzat per fer instal·lacions de cavitats) per a posar Parabolts i d’un pes al voltant dels 5 kg, per acabar-ho d’adobar algú va comentar que per desescombrar l’ensulsiada que tapava l’accés a la cova necessitaríem les eines de desobstrucció. Doncs, au, vinga!: un mall, un pic, una pala, etc.
La logística va començar a funcionar, en Josep va llogar una casa bé de preu al poble d’Amer, i apa el dissabte a la tarda cap allà tothom.
Ben bé ens havien aplegat, a la recerca dels tresors, una vintena d’exploradors sense comptar al Sr. Alonso, jo més prudent li comentava a l’amic Josep si no se’ns estava escapant el tema de les mans…
A Amer vam fer un bon sopar col·lectiu i després vam cantar cançonetes d’escoltes, rimes esquerranoses i patriòtiques animats amb la guitarra d’en Lluís Garcia (Batxi), i també, tot s’ha de dir, del vinet esgarrapaesòfags que havia portat en Josep, passant una bona vetllada.
Al matí, no tan d’hora com alguns voldríem, i després d’un bon esmorzar, vam carregar els 4x4 i vam pujar a Sant Aniol, i després per la pista de terra que mena cap a la Casa Raspat.
Vam aparcar els automòbils a l’era de la casa. Casa que ja hi era abandonada en aquella època, per pujar cap a l’ermita de Sta. Maria de Finestres.
Malgrat ser una còmoda i fàcil pujada, a causa de l’excés de pes que havíem carregat, el jovent va començar a fer figa, i a queixar-se dels embalums. Crec que tots els Manolos van dir la seva i van renegar de valent.
Com aclariment hem de dir que "Los Manolos" no era el famós conjunt musical del mateix nom i mateixa població que els nostres companys sinó que tots ells es deien Manuel.
Llavors al club, a algú (pot ser a Pere “el troglobi”) se li va acudir d'anomenar-los així: Manuel (el més seriós), Manolo (el més lolailo), Manolito (el més jove), i Manu (aquest no recordo res més). Parlant de conjunts musicals, ja sé que no ve al cas, però recordo també una excursió del GEB, que vam fer amb un conjunt de música Heavy Metal anomenat "La Kaspa Korrosiva" a l’avenc del Davi de Sant Llorenç del Munt, va ser un cap de setmana memorable, que segur que ningú dels participants a oblidat mai més, però això és un altre historia i donaria per a fer un parell de posts.
Tornant als expedicionaris, tot suant la cansalada vam arribar a l’ermita, vam descansar els cinc minutets reglamentaris, per a continuar seguidament, no sense haver fustigat prèviament a les tropes amb diverses imprecacions al més pur estil Canela.
Tornant als expedicionaris, tot suant la cansalada vam arribar a l’ermita, vam descansar els cinc minutets reglamentaris, per a continuar seguidament, no sense haver fustigat prèviament a les tropes amb diverses imprecacions al més pur estil Canela.
Amb més pena que glòria vam arribar al Portell, també conegut com a Forat de l’Ovella. Arribats a aquest punt, el Sr. Alonso, que ja estava una mica espantat de nosaltres, va començar a dubtar, i va perdre tota la seguretat sobre la ubicació del lloc on havíem d'instal·lar la corda per a despenjar-nos.
La cosa pintava malament, en Pitarque (Piti, com l’anomenaven Los Manolos) començava a mosquejar-se, i el jovent a revoltar-se. El Sr. Alonso va ser degradat a “Alonso” a seques, i corria molt de perill que caigués estimbat per la cinglera.
La cosa pintava malament, en Pitarque (Piti, com l’anomenaven Los Manolos) començava a mosquejar-se, i el jovent a revoltar-se. El Sr. Alonso va ser degradat a “Alonso” a seques, i corria molt de perill que caigués estimbat per la cinglera.
L’Alonso, que si era per ací, que si més a la dreta, que si més a l’esquerra. Instal·làvem, rapelàvem i res de res (ens passava com als Mossos d’Esquadra).
Van ser pragmàtics, i vam decidir deixar tot el material al Forat de l’Ovella a cura d’un parell de Manolos, que ens veien el que els esperava, i es van posar a clapar sense més.
Llavors ens vam dividir en dos grups, i apa a prospectar un cap a l’esquerra direcció del Puigsallança i l’altre cap a la dreta direcció castell de Finestres i roca Palomera.Així van anant passant les hores, fins que a poc a poc, els expedicionaris més calmats i plens d’esgarrinxades anaven tornat al punt de partida, ara anomenat pels Manolos com "l’Ovella". Donarem per conclosa la recerca d’aquesta cavitat, ara etiquetada com a cova fantasma, ja que no vam trobar (com els Mossos)… res de res, cap petjada del Perot Rocaguinarda.
L'era de casa Raspat
El Portell o Forat de l'Ovella
Me hagués agradat afegir més detalls d’aquesta excursió, alguns de "sucosos", ja que tinc el mal costum d’apuntar-ho tot, però les meves llibretes de camp dels 90 crec que deuen ser a algun racó del garatge familiar, per la qual cosa aquest escrit està fet tirant de la meva memòria, que ja se sap que no sempre és la millor consellera, i demano disculpes per si les coses no van anar ben bé així, però és com jo les recordo.
Haurien de passar quasi 30 anys perquè altres membres del GEB (Josep, Anna i Estefania) sense saber res d’aquesta història els donés per anar a fer un volt per la serra de Finestres a prospectar i mirar d’arribar a la cova de les Angunies des de casa Raspat.
Aquest petit equip va detectar les arxiconegudes, però mai inventariades, escletxes del turó dels Forats, ben a prop de l’ermita, i al costat del camí enllosat. Fan fotografies i marquen la localització amb el GPS, veient que hi ha diverses boques i que s’hauria de mirar més a fons. Després van fins al castell de Finestres i tornant enrere es dirigeixen al Puigsallança. Abans d’arribar a aquest, i pujant un torrent, troben un pouet a l’esquerra del camí, fotos i GPS, continuen pujant fins al cingle. Direcció al cim una mica més enllà troben un esperó rocós on Estefania visualitza una gran boca penjada sota el cingle, fotos i GPS, tornant cap a casa que es fa tard.Amb les fotos i localitzacions de tres possibles noves cavitats, en Josep va anar al club, quan vaig veure les fotos i les explicacions d’en Cuenca vaig veure que coincidien totalment amb les de la perduda cova dels Trabucaires, doncs haurem d’anar, i Sant Tornem-hi, a preparar un altra sortida cap a la serra de Finestres i un dels amagatalls d’en Perot.
En aquesta ocasió a l’expedició hi érem els següents membres del GEB: Imma Ramal, Ona León, Francesc Vega (Fran) (anomenats "Los Leones"), Xavier Samarra, Josep Cuenca i jo.
El punt de trobada va ser el restaurant de Mieres, on la dona que servia les taules, amb molt dinamisme i velocitat, ens va posar una “mica de menjar”, la veritat és que després d’un plat gegant d’embotits i quan pensàvem que ja havíem esmorzat bé, l'eficaç cambrera es presenta amb un altre plat amb botifarres, cansalada, carn, etc. Van donar compte de tot, amb valentia, tot s’ha de dir. I just quan Xavi, Josep i jo acabàvem, es van presentar la resta de la tropa que havien fet tard (Los Leones).
Sense pausa ens vam encaminar a la serra de Finestres per la pista que surt de Mieres, i ens porta a casa Raspat. Allà aparquem els cotxes a l’era i cap amunt. Després d’una interessant excursió passant pel Forat de l’Ovella (El Portell), i pujant pel torrent, arribem al pouet que havia localitzat en Cuenca. Ens quedem en Xavi, l’Imma i jo per donar-li un cop d’ull. Fàcilment baixo el pouet i veig que la cavitat finalitza, aixeco la topografia i dóna una fondària de -3,50 metres.
Pugem una mica més i ens ajuntem amb la resta d’exploradors que ja hi eren a l’esperó rocós, lloc on suposadament trobaríem la Cova dels Trabucaires.
Les seves coordenades són: UTM ETRS89 31N 465505, 4662577 Altitud: 1011 m.
Muntem un rapel en uns arbres amb bon tronc i cap avall, baixo uns metres en rampa i reinstal·lo, davallant uns metres més arribo a una lleixa, el lloc és una canal amb vegetació, a l’esquerra hi veig a uns 10 metres una obertura que correspon amb les fotografies d’en Cuenca, sembla gran, malauradament no és possible arribar des de aquest lloc, la paret fins a la cova està descomposta per poder avançar i no es pot fer pèndol, així que torno cap a dalt.
Posats a sobre de l’esperó rocós intentem baixar per una estreta fractura de la roca, plena de vegetació, també assegurat per si de cas. Arribo a un lloc on ens trobem a sobre de la visera que fa de sostre de la cova, tampoc és fàcil arribar des d'ací, el pèndol no arribaria a la cova, i a més sembla massa arriscat. Cap a munt una altra vegada!
Anem uns 10 metres més cap a l’esquerra; instal·lo i baixo una petita cinglera, arribo a un pendent herbós, vaig cap a la dreta i torno a instal·lar a un ufanós arbre. Crido lliure i baixa en Xavi. Des d'ací i des d'una exposada lleixa m’acosto lentament a la cova, aquesta lleixa es plena d’excrements de guilla (és un bon mirador). Des de la lleixa ja veig que la cova no és res més que una gran entrada sota blocs caiguts que fineix als 3 metres.
Decebuts, tornem i ens encaminem cap a l’ermita de Sta. Maria.
Pot ser continuant els rapels per aquest mateix esperó, trobaríem la cova, però aquesta vegada no a pogut ser. El misteri de la cova dels Trabucaires no s’ha desvetllat, i els tresors d’en Perot continuen amagats.
Passada l’ermita ens aturem al Turó dels Forats, es tracta d’una esquerda per on creua el camí, enllosat en aquest tram.
Un primer forat, malgrat notar-se un corrent d’aire, no es deixa passar per culpa de la seva estretor. Seguint l’escletxa trobem dos forats més, un és una coveta que es tanca de seguida, i l’altre és una fractura vertical que cau a una galeria (P-3,50), però no es pot passar tampoc per la seva estretor.
Fem la topografia d'aquestes petiteses, deixant per més endavant la desobstrucció per accedir a la galeria inferior, donant per finalitzada l’excursió.
Pot ser una altra vegada trobarem el tresor de la cova dels Trabucaires…
Forat del Torrent
Situació
Tm: Sant Aniol de Finestres (Garrotxa)
Lloc: Serra de Finestres
Coordenades: UTM ETRS89/31N 465594,4662478
Altitud: 969 m
Espeleometria: Recorregut: 4,50 m
Desnivell: -3,20 m
Accés
Si bé també es pot anar des de Santa Pau i també des de Sant Aniol de Finestres, nosaltres accedim des de la localitat de Mieres. Situats a la carretera GI-524 que ve de Banyoles, passat el km 19 trobarem a la nostra esquerra una pista senyalitzada, aquest camí ens portarà a la casa enrunada de Cal Raspat. En aquest lloc aparcarem el vehicle. Des de l’era de la casa enfilarem el camí que duu a l’ermita de Santa Maria de Finestres, per deixar-ho aviat, agafant un camí a l’esquerra senyalitzat com “Puigsallança”, passarem el Forat de l’Ovella continuarem pel camí seguint els senyals i pujarem un torrent que ens portarà a prop del cingle. Poc abans d’arribar, detectarem a la nostra esquerra una fractura en la roca, que ens intueix la proximitat de l’avenc uns metres més endavant.
Descripció
Entre una paret de gres i la capa edàfica trobem un forat d'1 x 0,60 metres, es tracta d’un pouet que podem baixar amb facilitat uns 2,70 metres, a la seva base trobem una galeria descendent d'1,90 metres que finalitza als 3,20 metres de fondària.
Foto d'en Cuenca on es veu la Cova dels Trabucaires
Buscant la Cova dels Trabucaires
Història
Petita cavitat sense cap referència bibliogràfica, descoberta pels membres del G.E.B. Anna Ruiz, Estefania Cuenca i Josep Cuenca en una de les seves habituals prospeccions per la muntanya.
Participants
Immaculada Ramal, Enric Porcel, Ona Ramal, Francesc Vega, Xavier Samarra i Josep Cuenca.
Boca del Forat del Torrent
Topografiant a la base del P-2,70
Baixant per la fractura de l'esperó
La lleixa
De tornada, al fons la foscor de la suposada cova
Els Forats
Situació
Tm: Sant Aniol de Finestres (Garrotxa)
Lloc: Turó dels Forats, Serra de Finestres
Coordenades: UTM ETRS89 31N 466349, 4662199
Altitud: 852 m
Espeleometria
1. Recorregut: 3 m Desnivell: -1,50 m
2. Recorregut: 5 m Desnivell: -1,20 m
3. Recorregut: 3 m Desnivell: -0,70 m
Accés
Si bé també podem anar des de Santa Pau i també des de Sant Aniol de Finestres, nosaltres accedim des de la localitat de Mieres. Situats a la carretera GI-524 que ve de Banyoles, passat el km 19 trobarem a la nostra esquerra una pista senyalitzada, aquest camí ens porta a la casa enrunada de Cal Raspat. En aquest lloc aparcarem el vehicle. Des de l’era de la casa enfilarem el camí que duu a l’ermita de Santa Maria de Finestres, poc abans d’arribar a aquesta, i al conegut “Turó dels Forats”, trobem al mateix camí una fractura perpendicular al mateix.
Descripció
Es tracta de la fracturació del gres en aquest petit turó, ací presentem les tres entrades accessibles, si bé les tres boques haurien de poder connectar-se, per ara resten pendent de desobstrucció.
La boca 1 la trobem a la dreta del camí de pujada, una petita rampa ens aboca a una gatera de 0,60 x 0,23 metres, que malgrat que es nota un corrent d’aire i es veu un pouet, no és possible el pas per la seva estretor. Quedant pendent la seva desobstrucció.
La boca 2 es troba a uns 4 metres de distància i es tracta d’una escletxa lateral d'1,50 metres de recorregut, que desemboca a una galeria situada a -3,50 metres a la que no vam poder accedir també per l’estretor de la diàclasi. A la boca, trobem uns blocs, entre aquests i baixant un r-1,20 m hi ha una minúscula galeria d'1,20 metres.
La boca 3 es troba a 3 metres al costat de la 2, és una coveta de 3 metres, que malgrat resta obturada per terres, és força evident que comunica amb la galeria ja esmentada i encara per explorar.
Història
Petites cavitats sense cap refèrencia bibliogràfica, malgrat estar al camí d’accés a l’ermita de Sta. Maria de Finestres, descoberta pels membres del G.E.B. Anna Ruiz, Estefania Cuenca i Josep Cuenca en una de les seves habituals prospeccions per la muntanya.
Participants
Immaculada Ramal, Enric Porcel, Ona Ramal, Francesc Vega, Xavier Samarra i Josep Cuenca.
Boca 1 dels Forats
Boca 2
Entrant per la boca 2
P-3,50 Galeria inferior a la que no vam poder accedir
Poder el problema que van tenir els Mossos d'Esquadra, es que no van buscar a en Perot Rocaguinarda on tocava, que seria el cementiri, ja que en Rocaguinarda va viure entre finals del 1500 i principis del 1600, mentre que el cos dels Mossos d'esquadra no es va fundar fins el 1719 i tant sols a la demarcació de Valls i Riudoms. A més, que la formació d'aquest cos per part d'un botifler de Sarral, que el ferien batlle de Valls durant el mandat de Felip V, no fou per perseguir bandolers, si no per acabar amb les partides de "Miquelets" partidaris de l'Arxiduc Carles, que encara quedaven per Catalunya; lo que avui se'n diuen "maquis".
ResponEliminaLes llegendes estan bé i són entretingudes, sempre que no es distorsioni la realitat.
Francesc Rubinat
Felicitats Enric! Jo soc un dels que els agrada llegir escrits d'espeleologia amens i amanits, doncs fan trencar el tedi de les dades esquemàtiques, tipus fitxa, que només mereixen, generalment, l'interès d'especialistes molt especialitzats. També t'agraeixo la transmissió que has fet d'una faula oral, de les que no es troben als llibres, molt oportuna, doncs en aquestes dates es fan festes amb motiu d'altres molt més inversemblants, com las de retorns d'éssers de l'inframón
ResponElimina