Text: Ferran Cardona (Espeleo Club de Gràcia)
Municipi: Castellcir (Moianès –
Abans Vallès Oriental)
Coordenades UTM-ETRS89: X = 423242 Y = 4625648
Z = 535
La Vall de Marfà
La cavitat objecte d'aquest article està situada a la vall de Marfà. Bonica
vall on trobem alguns dels indrets més encantadors del Moianès, com són el salt
de la Tosca o el molí de Brotons, indrets als quals em permeto afegir la cova
de la Font de la Tosca.
La majoria de ressenyes excursionistes i postals antigues situen la vall de
Marfà en Moià, per ser aquesta la població més propera i des d'on s'efectua l'accés
més còmode. D'altres ressenyes i postals la situen en Castellterçol, població
més allunyada. Però el cert és que no pertany ni a Moià ni a Castellterçol. La
vall de Marfà és un curiós enclavament del municipi de Castellcir, malgrat
estar molt allunyat del nucli urbà de la població i de la resta del terme municipal
de Castellcir.
La Mare de Déu de la Tosca
Tampoc és casual que la capella fos dedicada a la Mare de Déu de la Tosca.
A 60 metres en línia recta i just a l'altra banda de la riera, front per front,
trobem la roca de la Tosca, que amaga la font de la Tosca i la cova de la Font
de la Tosca, objecte de l'article.
La pedra tosca
Tantes referències a la pedra tosca no és casual. Enfront de la Mare de Déu
de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi ha una cinglera de roca calcària del
Bartonià (Eocè), ben visible, Les calcàries tenen a la seva base unes margues
impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del
contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel
a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents
afloraments de roca tosca.
Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà
brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen
a l'existència d'aiguaneixos.
L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se satura de
carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una atmosfera que té una
concentració de diòxid de carboni (CO2) molt inferior a la que porta
la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri químic, part del diòxid de carboni
que porta l'aigua passa a l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat
càlcic. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va
cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi troben. Per
aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem
reconèixer formes vegetals petrificades.
La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també a formar
cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha
enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és
conegut amb el nom de roc de la Tosca o, senzillament, la Tosca. Per això, la
capella de la Mare de Déu es diu de la Tosca.
Com hem comentat, l'indret és ric en aigua. Vegem a continuació quins són
els principals aiguaneixos.
Les fonts de Marfà
En altre temps hi havia una taula de pedra amb uns bancs de pedra per a
seure moltes persones. I la gent hi anava a fer el berenar per ser un lloc
agradable al costat del riu, amb aigua i amb ombra. Res queda de tot això...,
tret del record que ens ha deixat -afortunadament- l'existència de
fotografies antigues (veure foto). Ara el terreny està arrasat.
En ell vàrem provar de trobar algun vestigi del què hi va haver i encara
poguérem reconèixer per terra un dels totxos que forma el seient circular al
voltant de la taula. Fins i tot, llavors hi havia una llarga passarel·la per a
creuar el riu – molt ample aquí - a l'alçada de les fonts, de la que només
queden alguns blocs de formigó espaiats. Ara, si vols creuar el riu, t'has de
mullar els peus a poc crescut que vingui.
Ens hem d'alegrar, però, ja que a la nostra visita de setembre de 2015 hem
trobat la font recuperada. No la taula ni els bancs, però si la font. La
recuperació ha deixat al descobert l'existència de cinc brocs (hi ha qui diu
que han de ser sis, però jo només hi vaig contar cinc, dels quals brollava
aigua per quatre). I també ha deixat al descobert les piques. Unes piques fetes
d'obra que abans no es veien en estar cobertes de terra, i que demostren la
importància que va tenir la font.
Costa de creure que una font tan coneguda i en altre temps tan visitada
arribés a ser ignorada fins i tot pels mapes excursionistes.
La font de la Tosca
Costa de creure que un lloc amb tant encant com aquest hagi passat
desapercebut al llarg de les últimes dècades, però per a alguns això té una
explicació. A la dècada de 1950 es va fer córrer la veu que la font havia
desaparegut com a conseqüència d'una riuada. Diuen les males llengües que això
va ser una exageració intencionada per tal que la gent no hi anés -vés a saber
el motiu del perquè- de la mateixa manera que també varen derruir la taula de pedra
de les fonts de Marfà. Sigui com sigui, la gent hi va deixar d'anar i els
camins fressats que menaven a la cova i a la font de la Tosca varen ser envaïts
per la vegetació.
M'imagino l'indret com a molt cuidat en aquells temps, amb bancs de pedra que feien de bon estar i amb la font -molt abundosa- brollant d'un broc, segons es desprèn de fotos antigues.
Ara la font brolla directament de la roca i no s'hi pot estar còmodament al
seu entorn, ja que tot el terra és un fangueig. Curiosament, la natura ens
mostra a la font una de les seves obres. En aquestes últimes dècades la font s'ha
anat construint una pica natural de pedra calcària a manera de tub, on penetra
l'aigua per a sortir per la part de baix.
Malgrat que la font va tenir un passat més esplendorós, continua essent un
lloc amb encant, humit i ombrívol, havent estat colonitzat per la falzia,
coneguda també per falzilla o capil·lera (esp: culantrillo de pozo), Adiantum
capillus-veneris (literal: cabellera de Venus), que és una falguera que creix
allà on hi ha aigua i humitat i que amb el seu color verd confereix gran bellesa
cromàtica a l'indret.
Altres aiguaneixos
Entre les fonts de Marfà i la font de la Tosca hi ha diferents aiguaneixos
per on l'aigua brolla de manera dispersa. Es reconeixen pel fangueig que trobem
en el terreny, en el qual resulta fàcil enfonsar-se més amunt dels turmells si
no es té cura de mirar on es posen els peus.
Però en el decurs de 2015 la cosa ha canviat molt i per a bé. A més a més
de recuperar les fonts de Marfà, s'han fet d'altres actuacions. Una d'elles ha
estat la construcció d'una nova font tot aprofitant un dels aiguaneixos. La
nova font és molt abundosa i es troba a pocs metres de la cova de la Font de la
Tosca. D'altra actuació ha estat la construcció d'una bassa d'obra que recull
els degotalls que regalimen per una paret de roca tosca, a curta distància de
la nova font. Finalment, i per a poder tenir un millor accés a la zona, s'han
posat uns grans blocs de roca damunt la riera per a poder creuar-la sense
haver-nos de mullar els peus.
La cova de la Font de la Tosca
Per fi arribem a l'objectiu principal d'aquest article, si bé moltes coses
ja han estat comentades.
La cova, de fet, no és altra cosa que l'espai que s'ha format entre la roca
de la Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior. D'aquesta
manera, es pot entrar a l'espai per un cantó i sortir per l'altre. Pel cantó
oposat al cingle, la roca de la Tosca està en contacte directe amb l'aigua de
la riera, que aquí forma un toll bastant gran i profund. De fet, en el decurs
de grans riuades l'aigua pot inundar tota la cova.
La boca principal de la cova -la occidental- té uns 8 metres d'amplada i
presenta una forma més o menys triangular. La boca oriental és notablement més
petita i cal ajupir-se per a passar per ella. Entorn de l'entrada principal
encara es conserven uns trams de mur de pedra baixos, però en altre temps hi
havia d'altres murs, segons es desprèn de l'observació de fotos antigues.
Desconeixem la finalitat d'aquests murs (per a fer bancs de pedra?, per a fer
un tancat?).
I al mig de la cova, en un bonic racó, es troba la font. Feréstega,
generalment abundosa encara que el cabal pot minvar considerablement en l'estiueig.
L'aigua brolla directament de la roca, sense broc, i després de passar a través
d'una concreció de pedra calcària que ella mateixa ha creat, continua pel terra
de la cova formant uns meandres fins a sortir a l'exterior. I ho fa no per una
de les dues boques, sinó per l'espai baix de sostre que queda entre la roca i
el terra, desaiguant directament al toll que aquí forma la riera. En èpoques de
pluges, s'hi poden formar d'altres rierols, ja que hi ha d'altres aiguaneixos
temporals entorn de la boca.
Ara, el terra de la cova és un fangueig i la vegetació arriba ufanosa fins
a la mateixa boca, donant un aspecte una mica descuidat. Quan era molt
visitada, temps enrere, la cova semblava cuidada i ben segur que seria més
acollidora. Eren els seus bon temps, quan la gent de la contrada venia a la
cova i a la font a berenar i a gaudir d'un entorn que, malgrat tot, no ha
perdut el seu encant.
Participants:
- Ferran Cardona (Espeleo Club de Gràcia)
- Josep Cuenca (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Xavier Samarra (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Carme Bañolas
- Ferran Cardona (Espeleo Club de Gràcia)
- Josep Cuenca (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Xavier Samarra (Grup d'Espeleologia de Badalona)
- Carme Bañolas